domingo, 28 de julio de 2013

Sobre el reciente artículo 'La AVL se quita la careta' de José Aparicio Pérez y como refuerzo del mismo, me permito reiterar, con permiso de LP, mi carta al director publicada en LP el 07-07-2002, bajo el titulo 'RAE y la pela'. Decía así: 'En la carta al director suscrita por Carmen Sedavilla (una lectora), le argumentaba a García de la Concha su desconocimiento sobre el idioma valenciano, al definirlo la RAE como variante del catalán. En el escrito advertía que según declaraciones, a la prensa valenciana, de algunos académicos, la actual denominación fue adoptada a cambio de la ayuda económica de algunos catalanes para la edición del diccionario. 

El tiro no va mal dirigido. Tengo a mano el Diccionario de la Lengua Española, de 1992 en su 21ª edición, en el que prevalece, notablemente, el mecenazgo catalán. En la Tabula Gratulatoria destaca la presencia de La Caixa, sin aparecer representante alguno de la Comunidad Valenciana. Continúa con la Asociación de Amigos de la RAE, llamando la atención entre otros: Banca Catalana, Banco de Sabadell, Caixa de Pensions de Barcelona, Caja de Ahorros de Cataluña y como colofón Salvat Editores, S.A. Por otra parte, de nuestra Comunidad solamente figuran Bancaja y Caja de Ahorros de Alicante. Sin comentarios. La RAE, sin ruborizarse, ha asumido la manida expresión catalana de «la pela es la pela».

sábado, 27 de julio de 2013

Volem informar-vos de totes les gestions que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana ha fet, des de fa anys, seguint els procediments establits i de manera constant i callada, al voltant de la definició de “valenciano” en el diccionari de la RAE.
  1. La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana elaborà i publicà en 2009 un treball destinat a la RAE titulat “Valencianismes: propostes a la Real Academia española”, edició bilingüe. Este informe inclou, de manera destacada, la petició de canviar la definició de “valenciano” en el diccionari de la RAE (es pot trobar en www.llenguavalenciana.com dins de “Documents” i “informes publicats”). No s’ha d’oblidar que tant la RAE com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana formen part del Instituto de España, que reunix a totes les reals acadèmies (www.insde.es) i que entre elles hi ha una relació cordial, sent convidada la RACV a actes acadèmics de la RAE, als qual ha assistit. L’informe s’envià en temps suficient per a que es pogueren estudiar els canvis de cara a la 23ª edició del Diccionari de la RAE (el determini acaba este juliol). La proposta era recuperar la definició que la RAE aprovà en 1959, segons consta en el Boletín de la RAE tom 39, quadern 158, setembre-decembre de 1959 pàg. 494. “Lengua hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia”; en cas de no recuperar-se esta definició l’informe dia:

    “Proponem incorporar la definició aprovada per la RAE en 1959 o solucionar el tema d’una manera senzilla, com es fa en el terme ‘gallego’: “gallego, m. Lengua de los gallegos”. La proposta, en cas de no recuperar-se la definició acadèmica de 1959 seria: “valenciano, m. Lengua de los valencianos”.

  2. Este informe, que inclou la petició de canviar la definició de “valenciano” s’envià a tots els membres de la RAE en 2009, contestant favorablement algun acadèmic com Juan Luís Cebrián que en carta de 29 de juny de 2009 dirigida al Decà de la RACV digué: “Gracias por su carta y por el informe elaborado por la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Recojo sus propuestas y comentarios sobre los valencianismos que deberían constar en el próximo Diccionario de la Lengua Española para trasladarlos y discutirlos en la Real Academia tan pronto como sea posible.”

    Per algunes gestions, som sabedors que l’acadèmic Francisco Rodríguez Adrados, president de la comissió d’idiomes, també es favorable a canviar la definició de “valenciano” definint-lo com a llengua. Adrados nos ha manifestat per escrit (carta del 9, abril 2013) que el valencià: “hoy es una lengua independiente, como lo es el castellano, aunque derive del latín o el gallego, deriva de dónde derive. Esto fue reafirmado en una reunión de hace poco del Pleno, con vistas a la próxima edición del Diccionario: rechazó que se dijera que el valenciano, como alguien propuso, era un `derivado del romance de la España Oriental’“

  3. Tot açò demostra que l’informe que la RACV envià en 2009 a la RAE s’ha tingut en conte i que influirà positivament en la nova definició de “valenciano”. No obstant açò, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, per mig de la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, vista la polèmica suscitada, ha tornat a enviar per correu certificat este informe i alguns arguments jurídics al Director de la RAE José Manuel Blecua, al Instituto de Lexicografía i a la Delegada del Pleno y para el Diccionario. Encara que som sabedors que el determini per a presentar propostes i esmenes de cara a la 23ª edició del diccionari acaba a finals d’este més de juliol.

  4. Des de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundació pública creada per la Diputació de Valéncia en 1915, valorem positivament totes aquelles accions pacífiques, democràtiques i sobretot científiques encaminades al reconeiximent del valencià com a llengua, pero no nos mouen polèmiques puntuals, per la qual cosa el nostre treball en esta qüestió sobre la definició de “valenciano” en el diccionari de la RAE, és molt anterior a la polèmica actual i en 2009 iniciàrem este camí dirigint-nos, en temps i forma, a la RAE, una institució que, com la nostra, forma part del Instituto de España.

  5. La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV també ha fet aplegar en estos dies, per registre d’entrada, tota una série de documentació llingüística al voltant d’esta qüestió a la Consellera d’Educació i Cultura Na Mª José Català Verdet, qui en carta del 17 de juliol, dirigida al Decà de la RACV, ha agraït esta documentació. De la mateixa manera s’ha enviat per registre d’entrada esta documentació al grup parlamentari del PP en les Corts Valencianes (fins ara sense resposta).

viernes, 26 de julio de 2013



En la cultura natural "valensiana", la del poble que no va "a l´escola", pero que vive la sabiduría del Tribunal de las Aguas, tenemos una expresión harto actual: “Al Aire” “Al Aire del día”, expresión que finalmente queda como “Al día”. Cosa que en sus acepciones se puede interpretar como “La Moda”, “Viure al Día”. Pues no existe repetición de ningún día, dado que todos cuentan con su singular aire, todos los días son distintos en su aire.

Y lo dicho: ¿que actualidad tiene? En respuesta a la pregunta no es necesario "obrir molta Almenara" de la inteligencia: el "Aire del Día" son "els lladres".

Aquí en España, y en especial en tierras valencianas, el "aire diario" son "els lladres". Aquí se han trasladado todos los randas del mundo, llenando las tres principales capitales valencianas, todos los pueblos valencianos, la totalidad de las tierras valencianas. 

Aquí nadie camina seguro por las ciudades. Nadie vive seguro en su casa. Nadie tiene garantizada la tranquilidad en su trabajo. Nadie tiene garantizada su integridad humana, económica, social. Aquí no es uno el que decide su economía. Aquí no es la sociedad la que decide su destino. Aquí no son els "homens" quienes gobiernan y todo lo dirigen. Aquí todo lo deciden "els lladres".

"Lladres" que llenan las calles, el campo, el monte; los sitios oficiales, la administración, los ayuntamientos, las consellerías; tu propia casa; tu intimidad; tu paz; tu destino. "Lladres" a los cuales no te puedes enfrentar, pues cuentan con el apoyo de los policías corruptos, los funcionarios ítem, los políticos todos. Y también cuentan con el apoyo de muchos fiscales y jueces, tanto en los escalones a ras como en los de cornisa. "Lladres" que todo lo hacen en legal, pues se saben las leyes que les favorecen, y siempre roban a ley. "Lladres" que, hagan lo que hagan y pase lo que pase, a ellos nadie los toca, así desgracien a toda una generación de humanos. 

Lladres que te roban tu cultura, tu economía, tu destino.

Y ante semejante “Aire” putrefacto y corrompido ¿que podemos hacer? 

La respuesta la dieron ya nuestros anteriores fundadores de la cultura patria: "l´entrà", "l´endura". Sólo nos queda desaparecer. Pues si no desaparecemos por nuestra voluntad nos desaparecerán "els lladres".

Eso sí. Antes de hacer "l´entrà" podemos mandarlos "a fer la mà".

So Andrés Castellano Martí 

lunes, 8 de julio de 2013

En la AELLVA donem cobertura a un centenar de creatius en la llengua secular del Regne de Valéncia. La nostra consolidació com a colectiu difusor lliterari ve reforçant el paper normatiu de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el de l’associació Lo Rat Penat -centenària entitat, encarregada històricament de la docència de l’idioma-, aixina com el de diverses editorials i entitats culturals.
Com a conseqüència de dit marc d’actuació, el conjunt del modern moviment lliterari valencià ha donat com a resultat la publicació de vora mil obres escrites en llengua valenciana, d’acort en un criteri normatiu d’independència llingüística recolzat en les normes ortogràfiques de la RACV, conegudes popularment com a “Normes del Puig”.
Obres, estes, que en el cas de la AELLVA portem estimulant o produint en les últimes dos décades, en servici de la cultura i la riquea idiomàtica, i com a natural continuació d’una llarga història lliterària valenciana, que va donar lloc a u dels primers sigles d’or de les llengües romàniques.
En el marc de la recurrent controvèrsia social entorn de la definició de “valenciano” en el diccionari de la Real Academia Española, tornem a considerar injusta, hui com fa dèu o vint anys, una definició que, en dit diccionari, nos sucursalisa, diluïx i confon; sobretot, si tenim en conte l'història lliterària valenciana, aixina com l’acreditada entitat independent de la llengua valenciana -en dita denominació- des de fa més de siscents anys.
Fets als que hem de sumar l’actual madurea normativa, que la singularisa tant en el seu estàndart oral com en l’escrit, i el sentir d’independència idiomàtica valenciana que resulta natural en el poble i en les seues lleis.
Per això, sumant-nos a la documentació que ya va aportar en 2009 la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, tornem a demanar, una volta més, la recuperació de la definició de “valenciano” de 1959 (“lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia”) o, com a mínim, una definició actual i breu:”idioma o lengua de los valencianos”, sense més ni manco que unes atres autonomies en llengua pròpia.
Resenyar, no obstant, que l’entitat de la llengua valenciana no ve precisament  otorgada o condicionada pel diccionari oficial d'una atre idioma, sino pel conjunt de factors llingüístics, històrics, jurídics i socials que reafermen dita consideració a lo llarc de l’història.
Igualment, resulta inútil i nociu per a la supervivència i dignitat del valencià que, per conveniències diverses, resorgixca periòdicament una mateixa i estèril polèmica política i social sense que, al remat, se li done solució definitiva i incontestable per part dels poders públics.
Una solució que, sense dubte, no pot anar lligada només a la definitiva i imprescindible consideració del valencià com a llengua, sino també a lapotenciació del seu us social en tots els àmbits -entre ells, llògicament, l'us lliterari-, al manteniment, fixació i potenciació de la seua riquea fonològica, lèxica i sintàctica, aixina com també a la seua transmissió sòlida a les noves generacions de valencians, independentment de la seua llengua materna.
Per últim, fem constar que la AELLVA recolza íntegrament el comunicat emés al respecte per la Secció de Llengua de la RACV el passat 4 de juliol.

Quan un valencianiste s´en va mos deixa un gran buit. Este es el meu chicotet homenage cap ad esta gran persona, Pere Martínez i Lloret. DEP.

‘Segon acte: Per mig d´una consulta feta al CVinC pel president Zaplana, sobre un ‘conflicte llingüistic creat per ells’, donen com a resposta l´invent d´una malaida academia, com es l´AVLl, en borrador de llei de creacio, escrit en dialecte Barcelona inclos, rematant el primer acte socialista. Per a posar en marcha este femer academia, es trien d´un grup d´individus, catalanistes majoritariament, vintiun academics que segons dita llei de creacio deuen tindre unes determinades caracteristiques, i que molts d´ells no les complixen, puix el requisit dels treballs fets en Llengua Valenciana, molts son nuls, ya que la majoria d´estos personages venen de filologia catalana. Per este motiu es denuncià l´incompliment al Jujat, sense que fins este moment s´haja pronunciat sentencia.’

Font: ‘Sempre lo mateix, ¿Fins a quan?’, per Pere A. Martínez i Lloret (DV, 18.8.2005).

* Pere A. Martínez i Lloret (Valencia, 1944-2013). Vixqué en el Barri del Carme de la ciutat de Valencia. Treballà en la Biblioteca de l´Universitat de Valencia en el Campus de Burjassot. Membre del Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana.

jueves, 4 de julio de 2013



Ciutat de Valéncia, 4 de juliol de 2013
La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) desija traslladar a la societat valenciana el seu posicionament respecte a la proposició no de llei presentada pel Síndic del Grup Parlamentari del Partit Popular el passat 13 de juny, relativa al canvi en la definició de l’entrada “valenciano” en el Diccionario de la Lengua Española de la RAE, en la finalitat de que es recupere la seua consideració com a llengua en lloc de l’actual definició com a “variedad del catalán”.
El text íntegre de la declaració és el següent:
  1. Des d’un punt de vista jurídic l’única categoria oficial del valencià és la de ‘llengua’ o ‘idioma’, atenent a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, la seua reforma de 2006 i la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià de 1983.
  2. La consciència llingüística dels escritors valencians a lo llarc de l’història és clara i no oferix indicis de dubte: pràcticament des de les primeres manifestacions lliteràries valencianes, els diferents autors sempre han assumit i expressat que els seus texts estaven escrits en llengua valenciana, en eixe substantiu i el consegüent gentilici propi; com ho demostren abundantíssims i rotunts testimonis escrits de totes les époques, d’entre els quals només recordarem el de Joanot Martorell en la dedicatòria que escrigué, l’any 1490, en la seua célebre novela Tirant Lo Blanch:
    […] me atreviré a expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar […]
  3. La consciència llingüística actual de la gran majoria de ciutadans de la Comunitat Valenciana no presenta cap de dubte en expressar que l’idioma que parlen es denomina valencià i és una llengua pròpia i independent de qualsevol atra –aixina ho refrenden diferents enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques–. Soprenen, per tant, determinats esforços polítics, econòmics i institucionals que, obsessivament, pretenen capgirar des de l’anexionisme llingüístic esta realitat sociològica inqüestionable i llegítima, intentant actuar especialment en les noves generacions de valencians.
  4. D’una atra banda, la tradició lliterària, gramatical i lexicogràfica valenciana reforça la premissa de l’identitat llingüística valenciana. Des d’un punt de vista pràctic, no té massa sentit insistir en la publicació de diccionaris valencians, gramàtiques valencianes, traductors informàtics valencians, la realisació de doblages valencians o la simple fixació d’un estàndart valencià oral i escrit propi –tots ells, exigits sociològicament pel nostre poble, precisament per la seua consciència no dialectal– si no s’admet definitivament la realitat de l’existència del valencià com a ent llingüístic diferenciat i, en conseqüència, el seu ple reconeiximent com a tal, a nivell estatal i internacional. És esta una atra contradicció evident en la que cau permanentment l’anexionisme llingüístic. Per a R. A. Hudson, “si dos varietats són, les dos, llengües estàndart, han de ser llengües distintes”.
  5. Respecte a les diferents teories sobre la conformació històrica del valencià, la teoria de l’autoctonia llingüística de l’idioma i de la continuïtat demogràfica en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana, sustentada pels doctors Ubieto, Cabanes, Peñarroja o Gómez Bayarri entre atres (com, per cert, algun membre eminent de l’actual AVL feu en un passat ben recent), sosté que pot establir-se un paralelisme enl’evolució del llatí vulgar en els diversos territoris de la Península Ibèrica. Un llatí vulgar que, arraïlat sobre els diferents substrats llingüístics preexistents en cada lloc (l’ibèric, en el nostre cas, com en el d’uns atres territoris propencs: Aragó, Catalunya o Múrcia), mantingué més tart el seu us entre la població d’estirp iberorromana durant els sigles de dominació musulmana de la península.
    Esta població autòctona, si be pogué islamisar-se religiosament de forma majoritària, mantingué en major o menor mida l’us familiar i social de la seua parla romanç originària, de la mateixa que uns atres pobles del món igualment islamisats han mantingut el seu idioma a pesar d’adoptar la religió musulmana i l’àrap com a llengua de cultura.
    Les similituts existents entre el valencià i el català poden, per tant, explicar-se per factors anteriors a la conquista de Jaume I i, inclús, al comú substrat prerromà; tal com, per cert, sostingueren en el passat reconeguts partidaris de l’unitat de les llengües valenciana i catalana. És sabut ademés que en el nostre àmbit, com en unes atres zones de la Romània, se dona un gran conjunt de llengües afins que no escomença pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi ha unes atres modalitats no catalanes igualment pròximes llingüísticament.
    I és raonable pensar que l’emmudiment de l’aragonés (transplantat en alta proporció a l’àrea hui valenciaparlant) o del vocalisme català oriental (i certs matisos de l’occidental), tots ells dominants en els repobladors nouvinguts del sigle XIII, aixina com l’immediat naiximent d’una consciència llingüística no dialectal, lliterària i sociològica, són conseqüències de dita pervivència llingüística i demogràfica.
    En qualsevol cas, en el marc d’un debat acadèmic entre investigadors i estudiosos, nos pareix arbitrari i escassament científic que alguns se decanten cegament per la teoria de l’aloctonia radical de l’idioma –i, de rebot, la de tot el poble valencià– sense atendre a cap atre criteri o consideració més allà que el de l’autoritat autootorgada i endogàmica.
    I menys encara, voler extraure’n, de dites conclusions, una sòrt de fatalitat històrica que haja de condicionar els criteris normativisadors actuals del valencià i inclús la seua consideració o no com a llengua. És evident que a les diferents hipòtesis taxonòmiques en competència, se suma en Valéncia la concepció desviada d’aquells que no veuen la llengua sino com a mer instrument d’expansió i anexió. Això, evidentment, no és filologia.
  6. El cas de les llengües valenciana i catalana és perfectament comparable al del gallec i el portugués. La principal diferència entre el cas del gallec i el portugués respecte al del valencià i el català és que el primer conta en un Estat polític per a cada llengua, mentres que en el segon abdós llengües compartixen un mateix Estat.
    La pertinença de diferents llengües a contínuums dialectals més o manco interrelacionats, que poden presentar una série de criteris genètics en comú, mútua inteligibilitat o traces llingüístiques afins, no impedix que cada llengua seguixca el seu propi curs en la codificació, normativisació i normalisació llingüística, com a mostra de la llegítima personalitat privativa de cada comunitat idiomàtica, que va íntimament lligada a la consciència de la pròpia identitat diferenciada.
    Aixina ocorre, sense haver d’eixir d’Europa, no sols en les relacions entre el gallec i el portugués, sino també entre el búlgar i el macedoni, les llengües escandinaves, el chec i l’eslovac, el serbi i el croata o, a un atre nivell, en el contínuum dialectal del baix alemà i el neerlandés.
  7. La justificació per la qual el valencià és un idioma independent té, per tant, una base sociològica, històrica i jurídica. La teoria de l’independència llingüística valenciana, per molt que vullga ser censurada, és igualment científica en la seua formulació, conta en el recolzament de filòlecs, escritors, institucions públiques i privades, aixina com de la majoria de ciutadans de la Comunitat Valenciana. Atesa també la falta d’unitat de criteris de la filologia internacional a l’hora de tractar casos pareguts al nostre, la RACV no pot sino considerar que la llengua valenciana és un idioma propi, independent i diferenciat de qualsevol atra llengua romànica, i obrar en conseqüència.
    Des de la publicació en 1915 de la Gramàtica Elemental del pare Fullana fins a l’aparició del Diccionari General de la Llengua Valenciana en 2010, passant per l’acort ortogràfic de 1979 (declarat oficial pel Consell preautonòmic i usat en les primeres classes de valencià en les nostres escoles), la RACV, a través de la seua Secció de Llengua, és històricament l’institució encarregada de l’estudi i promoció de la llengua i lliteratura valencianes, aixina com de la seua normativisació, aplicant criteris científics a la realitat llingüística valenciana.
    Dins d’estos treballs, esta Secció aprovà en 2009 un informe titulat Valencianismes: propostes a la Real Academia Española. En ell, entre atres qüestions, se proponen esmenes en el tractament o definició de valencianismes, aixina com noves accepcions per a vocables ya acceptats per la RAE. Dit estudi es va remetre a tots els acadèmics de la RAE en tant que institució normativa de la llengua castellana.
    Entre estes propostes destacava la proposta de recuperació de la definició de “valenciano” que la RAE aprovà en 1959, segons consta en el Boletín de la RAE, tom 39, quadern 158, setembre-decembre de 1959 pàg. 494, on diu aixina:
    «Y no está exento de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía: “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce la categoría de lengua y se añade que es la hablada “en la mayor parte del antiguo reino de Valencia”; y la nueva definición de catalán pondrá término a las consultas que recibo un día sí y otro no para que se diga si es lengua o dialecto».
    Curiosament, en l’edició del diccionari de la RAE de 1970 –onze anys més tart de l’acort acadèmic– es definí al valencià com a “variedad del catalán, que se usa en gran parte del reino de Valencia” pero ningú ha explicat fins a la data quàn, quí i cóm acordà la RAE este canvi.
    Proponem, per tant, recuperar la definició aprovada per la RAE en 1959 o solucionar la qüestió d’una manera senzilla, com es fa en el terme ‘gallego’: “gallego, m. Lengua de los gallegos”. La proposta, en cas de no voler recuperar-se la definició acadèmica de 1959 seria: “valenciano, m. Lengua de los valencianos”.
  8. Respecte a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, més allà d’incomplir sistemàticament els seus objectius fundacionals de defendre el nom i l’entitat de l’idioma valencià o de resoldre el conflicte llingüístic, o més allà de preocupar-se perque un document no seguix les seues prescripcions normatives en lloc de prendre mides perque les universitats o les escoles no respecten les seues mínimes “concessions” normatives, aprofitem per a recomanar a dita entitat que deixe públicament clar si està a favor de que la llengua valenciana torne a ser considerada com lo que és (en el diccionari de la RAE com en qualsevol atre lloc), o si per contra està conforme en que continue considerant-se una simple “variedad”.


En 1962, per encarrec de la burguesía catalana, Joan Fuster intentà reescriure l´historia valenciana, en "Nosaltres els valencians". El resultat no sabem si arribà a ser una mala historieta, a comic de historia-ficcio tipo Dan Brown, o a propaganda politica de la pijor calitat.

Entre les idees absurdes que quedaren escrites en l´ensaig de Fuster, el principal dogma de fe es que els valencians som descendents dels catalans despuix la conquesta de Jaume I en 1238. L´axioma de la teoría fusteriana fon assumida per una chicoteta fraccio de l´Universitat de Valencia, i el dogma es converti en "ciencia" per repeticio. Alguns professors de l´Universitat copiaren, repetiren i publicaren la mentira de Fuster, en articuls, en llibres, i aixina este dogma quedà com a veritat cientifica, per ser recolzat per membres de l´Universitat. Pero mai ha segut demostrada cientificament per ningu. Ara vorem per que.

Una mentira, encara si la diu un profesor universitari no es una veritat cientifica. Per eixemple, catedratics islamics de l´Universitat de Teheran poden dir que està demostrat cientificament que el primer home, Adam, ve de l´argila, i ho "demostren" assegurant que l´home i l´argila compartixen els mateixos elements quimics, Carbo, Oxigen, etc,...Per a tots en Iran, aixo es considerat veritat cientifica i ademes es possible que siga inclus illegal parlar de Darwin en l´Universitat de Teheran. Lo pijor es que qui s´atrevixca a fer-ho, será llapidat per ser un conspirador d´Occident. 

Pero, encara que un catedratic d´una universitat irani diga que l´home ve de l´argila, i que la dona es producte d´una costelleta d´Adam, tot aço no es mes que una historieta. Com les coses que escrigue Fuster. 

Poc despuix del llibret de Fuster, fon el catedratic d´Universitat Antonio Ubieto, qui molt pronte demostrà cientificament, que la teoría de la reconquesta de Fuster era mentira. ¿Com ho feu? Cienticament, en documents de l´epoca.

En primer lloc observà els Llibres del Repartiment i del Avehinament. Formulà l´hipotesis de Fuster: Que els conqueridors eren catalans, i despuix experimentà  de l´unica manera que podia fer: Estudiant els llinages i origens dels conqueridors.

En principi, la teoria de Fuster es falsa des de l´inici. Perque Catalunya NO existia en 1238. Jaume I, era de Montpellier, i sa dona era d´Hungria. Pero encara aixina, Ubieto fon generos i li donà el titul de catala, als repobladors que vingueren de la Marca Hispanica o dels condats que ara es consideren com Catalunya.

La conclussio: A soles el 2% o 3% dels soldats que vingueren en Jaume I eren dels territoris que ara es diuen Catalunya. Ne vingueren mes navarros o genovesos, per eixemple, que pobladors d´una Catalunya que encara ni existía. ¿Com es posible que tan poquets soldats i ademes analfabets pogueren impondre un idioma a tota la poblacio del Regne de Valencia, que per contra, si que existia des de fa segles? La resposta es que la teoria de Fuster es falsa.

Ademes, s´han trobat documents escrits en romanç valencià ans de la vinguda de Jaume I, Tambe sabem de l´existencia de poetes musulmans escrivint en romanç, d´una important comunitat cristiana de Valencia...tantes i tantes proves que diuen que Fuster s´ho inventà tot per encarrec de Pujols en els 60, que no s´enten com l´unic argument de la AVLl per a negar l´existencia de la llengua valenciana siga eixe dogma tan ridicul que elucubrà Joan Fuster.

I pensem alguns,....si les uniques raons que troben els "academics" de la AVLl son els antics dogmes de fe de Joan Fuster, sobradament superats per l´investigacio d´Antonio Ubieto,....¿Que estàn fent els 21 membres de la AVLl tot el dia? Investigar, no. Aixo està clar. Llegir, tampoc. Perque haurien llegit a Ubieto. ¿Se passen tot el dia llegint el Marca i el diari Sport? ¿I els estem pagant 3'5 millons d´euros dels nostres imposts cada any per no fer res?

Pero es que, la teoria de Joan Fuster no te ni peus ni cap. La llengua valenciana ha evolucionat del llati, poc a poc, en diferents influencies. Quan arribaren els visigots germanics, no es pergue el romanç valencià. Quan arribaren els araps i berbers al Regne de Valencia, tampoc. La llengua millorà, s´adoptaren nous termes, pero no es pergue ni fon sustituit per l´arap ni per les llengües germaniques dels visigots. Perque si aixina haguera segut....¿Tambe s´hauria perdut el romanç catala en Catalunya quan els araps arribaren fins a França, no? ¿I despres com aparegue el romanç en la Marca Hispanica....per generacio espontanea?

Molt cientifics els de la AVLl no son, no...


La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), de la que Ferrer és acadèmic número dos, ha iniciat el procés per a expulsar-lo de l´institució.

Ramón Ferrer ya fa dos anys que no acodix a les reunions de la RACV ni excusa les seues absències, asseguren fonts de l´entitat.

El reglament intern de la RACV indica que, a l´any de no assistir ni justificar les faltes s´inicia el procés d´expulsió, perque es considera que l´acadèmic «es desentén de les seues funcions, i en este cas, han transcorregut dos anys». De moment, el president de l´AVL «ha perdut el seu dret a vot» en el si de la RACV, pel simple fet de no haver excusat les seues faltes, senyalen les mateixes fonts.

El procés d´expulsió de Ferrer s´inicià fa un parell de mesos quan se li comunicà la situació al sr. Ferrer per carta.

miércoles, 26 de junio de 2013

El 30 de juny de 1412, el Compromís de Casp marcà un abans i un després en l’història del Regne de Valéncia i de la Corona d'Aragó, i per a commemorar este fet històric Lo Rat Penat celebrà un cicle de conferències al que la societat valenciana respongué massivament, per a conéixer des del rigor científic d’ilustres historiadors lo que supongué eixe acort històric. 

Fonamental en eixe acort fon la participació de Sant Vicent Ferrer i el seu germà Bonifaci. És necessari que els valencians conegam la nostra història i els nostres grans personages, com és el cas de Sant Vicent Ferrer, i aixina poder defendre dels atacs a la seua figura de determinada historiografia pancatalanista. 

Des de Lo Rat Penat volem ser ben naixcuts i agraïts en reconéixer la llabor desisiva que els germans Ferrer tingueren en la consecució de l’acort del Compromís de Casp. Demostraren una gran sabiduria i autoritat moral, al mateix temps que foren uns digníssims embaixadors del Regne de Valéncia, convertint-se en referents de pau i concòrdia a nivell internacional. De la seua capacitat de diàlec s’aplegà a un pacte pel que s’elegí a Ferran I d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara, com a nou rei de la Corona d’Aragó després d’haver mort sense descendència ni successor el rei Martí l´Humà. 

Al igual que Lo Rat Penat naixqué de l'unió d'uns valencians de diferents ideologies per a defendre tots junts els interessos dels valencians, ara hem de saber estar igualment units contra els atacs i les mentires en les que contínuament volen despersonalisar-nos i fer-nos creure lo que no som els valencians. 

El dimarts que ve, 25 de juny, a les 19.30 h. I en el Saló del Consolat del Mar de la Llonja de Valéncia, tindrà lloc la presentació del llibre “Perspectives del Compromís de Casp" (per part de José Francisco Ballester Olmos) que arreplega els treballs de prestigiosos historiadors, acadèmics i catedràtics sobre este tema, editat per Lo Rat Penat per a commemorar el 600 aniversari d'est acort, fent homenage i justícia a Vicent i Bonifaci Ferrer. 

LO NOSTRE ÉS DEFENDRE L’HISTÒRIA DEL REGNE DE VALÉNCIA.
  • L'elecció de Ferrando d'Antequera com rei d'Aragó sagellà l'inici d'una época d'esplendor per a Valéncia.

  • Lo Rat Penat reunix en un llibre, editat per l'Ajuntament de Valéncia, treballs de varis historiadors sobre tan vital episodi de nostra història.



En 1410 mor sense descendència Martí l'Humà, rei d'Aragó, en lo que se planteja la qüestió successòria d'una Corona que albarca a Aragó pròpiament dit, els comtats de Catalunya i el Regne de Valencia. A partir d'eixe moment se posen en marcha els poders polítics en busca del millor candidat i en l'idea central de fer-ho per consens i mantenint l'unitat.

Frut d'aquell clima d'enteniment entre els poders de les tres regions de la Corona fon el pacte denominat com 'La Concòrdia d'Alcanyís', acordant-se que nou personalitats (tres de cada una de les tres parts) serien les encarregades de triar al millor rei en el determini d'uns pocs mesos, cosa que se conseguí en el famós 'Compromís de Casp', que entronisà a l'infant castellà Ferrando d'Antequera. La fecha de l'acta d'elecció és del 25 de juny de 1412 i la proclamació se realisà el dia 28.

Per a commemorar el 600 aniversari d'aquells fets històrics i contribuir a aclarir aspectes sobre els que s'ha mantingut certa polèmica entre historiadors i interessos polítics durant tant temps, Lo Rat Penat organisà l'any passat un cicle de conferències en el que participaren professors i autors de tant de prestigi com Josep Vicent Gómez Bayarri, Fray Alonso Esponera, Amparo Cabanes, Josep Francesc Ballester-Olmos, Francesc A. Roca, Vicent LL. Simó Santonja i Asunción Alejos.

Davant l'èxit de la convocatòria i el relleu de les aportacions realisades, Lo Rat Penat decidí aglutinar-les en un llibre, editat per l'Ajuntament de Valéncia, que se titula 'PERSPECTIVES DEL COMPROMÍS DE CASP', que fon presentat ahir en la Llonja i al que s'han afegit nous texts de Fernando Millán, Federico Martínez Roda i del president de l'institució valencianista, Enric Esteve, que recorda l'importància històrica d'aquells acontenyiments que marcaren fites transcendentals per al devindre de Valéncia i d'Espanya.

Hi hagué risc de ruptura

En la presentació del llibre, José Francisco Ballester Olmos destacà la voluntat de consens que mostraren en el sigle XV els poders polítics de la Corona d'Aragó, quan ya portaven «tres sigles compartint un proyecte comú i se veren davant una insòlita situació de buit de poder llegítim i llegal».

Com el sistema d'orde establit en cada territori havia creixcut «en el respecte als interessos del conjunt», va prevaldre eixe clima d'avenència per a aplegar a un acort entre tots. No obstant, els equilibris se veren alterats i «l'unió, llargament conservada, se posà en risc davant una possible ruptura que ningu havia previst». Finalment, se mantingué l'orde, se restablí l'harmonia mediant el debat i la paraula i s'evità un possible conflicte armat. Una lliçó, en suma, per a atres époques, atres àmbits i atres tentacions.


Ballester Olmos invità ademés a llegir detingudament esta obra, escrita per «extraordinaris especialistes», en el convenciment de que el rigor científic dels seus continguts i fins la seua amenitat «els satisfarà i descobriràn apassionants personages i importants passages de l'historia de Valéncia».
Sis foren els candidats que optaren inicialment a ser elegits per al tro d'Aragó. D'ells quedaren al final dos: Fernando d'Antequera, que seria elegit en el soport de valencians, aragonesos i una part de la burguesia de Barcelona, i Jaume d'Urgell, que tenia el soport majoritari de Catalunya.

Fernando I era net, per part de mare, del rei aragonés Pere el Cerimoniós, i lo que se debatí en major intensitat fon si el dret successori se transmetia també pel costat matern, que fon el criteri que prevalgué. Fon el primer rei d'Aragó de la casa de Trastàmara i la seua elecció marcà l'inici d'una llarga época d'esplendor de Valéncia, que vingué a substituir gran part del pretés protagonisme anterior de Barcelona en el Mediterràneu. D'ahí les polèmiques i reticències catalanes que encara perduren sobre aquells episodis històrics.



Frut del resultat del Compromís de Casp pot dir-se també que fon el futur d'Espanya. Ferran el Catòlic era net de Ferrando d'Antequera, i no hauria aplegat a rei si no ho haguera segut el seu yayo, ni hauria integrat en Isabel de Castella l'unitat d'Espanya, ni s'hauria desenrollat igual tot lo posterior: el fi de la Reconquista, el Descobriment d'Amèrica, ni l'imperi de Carles V.

Ahir per la vesprada, dos companyers de Círcul Cívic i un servidor mos pegàrem una volteta per la seu d´Acció Cultural del Pais Valencià (ACPV), abans d´assitir a la presentació del llibre sobre el Compromís de Casp que es presentava en La Llonja de Valéncia. Dita seu es troba en l´edifici El Siglo, junt a la plaça de l´Ajuntament de Valéncia, i que Artur Mas seguix financiant, a pesar de tots els retalls en sanitat, educació i servicis públics, es va adquirir en un prestam de 7.2 millons d´euros en 2003, i de la que el govern català seguix pagant cada any una qüota de 715.000 € per a seguir promocionant en el cap i casal de Valéncia la seua expansionista política catalanista, i al que acudixen tot tipo de promocions sindicals e inclus politiques de tipo independentista i filocatalanista. 

Lo més llamentable de tot açò és que mos vàrem trobar en la presentació d´un llibre, en català, per supost, i alli es trobaven varios reconeguts professors de "valencià" d´instituts dels nostres pobles . Estos individus són els que li donen classe als nostres fills. ¿Esta és la política de defensa del valencià que recolça el Partit Popular? Estos són els que adoctrinen als nostres fills i els fan creure que ells també parlen català. Ya està bé, senyors del PP, de tanta falsetat: deixen de predicar lo que no són i siguen honrats per lo manco en una cosa, en lo que més toca el cor del poble. Perque la bojaca ya mos l´han deixat prou buida.

martes, 25 de junio de 2013

El PP, que sabe lo mal que le están saliendo las encuestas, está registrando en el fondo del arca de las reservas valencianistas, a ver qué saca, para agitar alguna, como Rus agita la Senyera en sus mítines brofegos y de poca altura. Con una mano alabando a los encartados en corrupciones y con la otra dándoselas de valencianistas.Como ocurrió cuando Camps  y demás banda de pífanos y trompetas acudían a deponer en los tribunales por sus gurteladas, aventados y animados por sus liberados y enchufados, Senyera en mano, paniaguados que mucho se cuidaron orquestadamente de no solidarizarse con la bandera de las gaviotas.


El PP ha tenido ahora la bajeza, la inmoralidad, el cinismo y la hipocresía de montar el pollo en las Corts para que la Real Academia de la Lengua diga en su diccionario que la Lengua Valenciana sea valenciana y o catalana. Sería loable la acción, si tal afirmación se la creyera el PP y la hubiera llevado a la práctica.



Todo lo contrario. Zaplana, Camps, González Pons y demás pandilla de engañadores de la política hace años que vienen labrando en sentido contrario a lo que ahora acaban de predicar. ¿Para qué queremos que figure en el diccionario oficial de la Real Academia de la Lengua una definición de idioma a la que ellos son contrarios, lo cual han manifestado de forma fehaciente creando instituciones y leyes en abierta y frontal oposición a lo que ahora, cara a elecciones, dicen defender?



Han hundido la CAM, Bancaja, el Banco de Valencia, son los fabricantes de la mala imagen de la Comunidad Valenciana en toda España hasta en la serie Aída, Mauricio ha llegado a hablar de Valencia como la cuna del desfalco han robado el dinero para los hospitales y los pozos del Tercer Mundo, se han forrado con los lodos de las depuradoras, se han cansado de dar contratas a los amiguetes incumpliendo todas las normativas y recibiendo sustanciosas compensaciones,?


Y ahora, para tapar tanta desvergüenza y latrocinio, aplican la política del guarreo, del manipuleo de los sentimientos y creencias de la gente llana del pueblo, le tocan lo poco que les queda de la fibra valenciana, su creencia popular de conciencia idiomática, para que se les adhiera carismática, engañosamente, la gente.Si de verdad cree el PP en su última declaración sobre el valenciano en las Cortes, ¿por qué por ejemplo sigue sin reconocer oficialmente los títulos de valenciano de Lo Rat Penat?, ¿Por qué no disuelve la Acadèmia Valenciana de la Llengua?, ¿Por qué no suprime el Consell Valencià de Cultura?, instituciones tan proclives a decir y defender lo contrario de esta repentina conversión teórica pepera a la Lengua Valenciana. Y acompañándoles en esta astracanada, tampoco sin vergüenza alguna, los cómplices necesarios del sector que se venden y alquilan para darle una pasada de tinturita azul a un partido que ya sabe que navega al pairo en medio de la tormenta.

lunes, 24 de junio de 2013

El president del Grup Cultural Ilicità "Tonico Sansano", Josep Esteve Rico Sogorb, escritor y poeta ilicità ha ingressat com a membre de l´institució acadèmica "Institut d'Estudis Valencians" INEV. Una acadèmia fundada en 1932 per destacats intelectuals valencians com Bosch i Morata (exconseller de Cultura) en plena 2ª República. Rico Sogorb fon nomenat i elegit per unanimitat en sessió plenària de la Junta de Govern de dita institució el 25 de febrer de 2013. El títul de nomenament se féu públic durant l´acte de lliurament dels Premis Palmes Dorades del passat 15 de juny en La Llonja d´Elig. 


Des d´Ausaes, enviem la nostra més efusiva felicitació a Josep Esteve.

domingo, 23 de junio de 2013

L´àrea de documentació i redacció d´Ausaes ha trobat este artícul, publicat en Levante-EMV fa ya un temps, a on es fa un complet recorregut per l´extranya i rampant trayectòria política de Rafael Blasco Castany.

A l´artícul, li afegim alguns enllaços relacionats en la xàrcia d´ONGs i fundacions i l´escàndal de "presunta" corrupció a través d´elles: clientelisme, enriquiment d´empresaris amics, compra de pisos en diners destinats a proyectes socials...
Rafael Blasco: de antisistema a profesional del poder (Levante-EMV)
La reunión se celebró en un bareto de Valencia. Corría la primavera del 85. En aquel contubernio ahumado en nostalgia de clandestinidad llevaba la voz cantante Vicente Pérez Plaza, persona a las órdenes de Rafael Blasco Castany (Alzira, 9 de febrero de 1945) en la Generalitat e ideólogo suyo desde que ambos militaron en el PCE (Marxista-Leninista). «Venancio Vega» — era el alias de Pérez— estaba en misión de conquistar almas del PSPV para un «blasquismo» que ganaba pujanza desde la Ribera. Todos quedaron embelesados con el consejo: «Si queréis entender la política, tenéis que ver El Padrino».
Los detractores del nuevo portavoz del PP en las Corts, que son legión, sostienen que aquel hijo de republicano liberal represaliado por Franco se ha inspirado en Puzo y Coppola porque tiene una enfermiza ambición que no repara en medios para lograr fines. Sus admiradores, que también abundan, destacan su gran capacidad de trabajo y la personalidad cautivadora de quien en el trato resulta cercano, afable y literalmente encantador.
Lleva 27 años —salvo un lustro de paréntesis—en el Consell con cuatro presidentes (Lerma, Zaplana, Olivas y Camps) y en partidos antagónicos, como el PSPV y el PP. Tiene más vidas que el malo de «El Cabo del miedo». Como el personaje de De Niro, el siete veces conseller (de palos tan distintos como Presidencia, Obras Públicas, Empleo, Bienestar Social, Territorio, Sanidad e Inmigración) ha sido políticamente dado por desaparecido varias veces. Y por muerto. Pero resucita. Porque a Blasco le das un palillo, lo dejas en medio del océano y flota.
Blasco siempre flota
Su alma de superviviente está en los genes de quien nació junto al Xúquer y de pequeño veía correr a la gente para salvar sus enseres de las riadas. El espíritu combativo se modeló en la lucha antisistema, a finales de los sesenta, en el PCE (Marxista-Leninista), que alumbró el Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP). «Carlos», su nombre de guerra, estaba resuelto a instaurar la dictadura del proletariado a través de la lucha armada y la movilización de masas. Era tal su ortodoxia que, en 1977, decidió, con Venancio, expulsar a algunos correligionarios a los que acusaron de fraccionalistas por reclamar la puesta al día de la organización tras la muerte de Franco.
Blasco entendía de fracturas. A principios de los 70 protagonizó una escisión del Movimiento Comunista de España (MCE) para montar el MCE fracción marxista-leninista. Con esa marca entró en el PCE (M-L) y el FRAP. Es más, Blasco, Venancio y Josep Garés (fue tránsfuga socialista en las Corts) rompieron con el PCE (M-L) de Raúl Marco y Elena Odena y montaron nuevo partido que no cuajó. Sus ex compañeros los tildaban de «mencheviques sarnosos», pero ellos se proclamaban PCE (M-L) «auténtico» y luego se llamaron «La Causa», como su órgano de expresión.
Defender sus convicciones le costó la cárcel. Una vez fue detenido en la frontera de regreso de una reunión del exilio en Francia. El indulto tras la muerte de Franco le abrió la puerta de salida de la Modelo de Barcelona.
Superó el percance judicial
Su compromiso político arrancó estudiando Derecho. En el Sindicato Democrático Universitario, enfrentado al falangista SEU, contactó con un tal Ciprià Ciscar, que después se convirtió en cuñado. Porque a través de él conoció a Consuelo Ciscar, que sería su mujer. Antes fue secretaria personal del presidente Lerma. Por aquel entonces (1982-85), Blasco era subsecretario de Presidencia y, desde 1983, conseller de ese área.
«Lerma confiaba ciegamente en él», explica un dirigente socialista de la época. Todo cambió cuando, a finales de 1989 y siendo conseller de Obras Públicas y Urbanismo (Coput), estalló el caso Blasco. Una directora general suya, Blanca Blanquer, denunció en Fiscalía a dos funcionarios por ofrecerse, a cambio de 500 millones de pesetas, a reclasificar suelo en Calp. Se intervinieron teléfonos y se descubrió un posible amaño en la venta de una parcela de la empresa pública Ivvsa en Paterna. El 28 de diciembre de 1989, Lerma lo destituyó. Blasco y otras cinco personas se sentaron en el banquillo. El juez instructor era Juan Climent, el que presidiría el juicio a Camps si el Supremo levanta el archivo por el presunto cohecho en los trajes Gürtel. La Sala de lo Civil y Penal del TSJ —de la que ya formaba parte Juan Montero, único magistrado que se negó a archivar el presunto cohecho de Camps— anuló la cintas y, en julio de 1991, absolvió a los acusados.
Pero el caso Blasco tuvo mucho recorrido político. El PP ganó un aliado sólido por ese principio de política internacional según el cual el enemigo de mi enemigo es mi amigo. Blasco se afilió al PP en julio de 2004, recién perdida la Moncloa, pero catorce años antes juró desprecio eterno al PSOE. Siempre sostuvo que Lerma lo aniquiló para eliminar competencia.
Echar al PSOE por principio
Primero atacó por el flanco nacionalista al impulsar, en 1993, Convergència Valenciana, intento fallido de aglutinar el regionalismo de Unión Valenciana con el nacionalismo fusteriano. Y en enero del 95 hizo su gran declaración de fe: «Estoy dispuesto a trabajar con cualquier partido para echar al PSOE».
Zaplana tomó nota y lo fichó. Nada más acampar en el Palau lo nombró subsecretario. El ex alcalde de Benidorm hizo un triple: incorporó a un profundo conocedor del enemigo o rival (socialistas y UV), se dio un barniz centrista para maquillar la imagen de derechona del PP y logró un aliado en un territorio, Valencia, en el que el ex presidente nunca fue uno de los nuestros para los poderes fácticos de la derecha. Siempre vieron en Zaplana a un arribista.
Hoy, Blasco ha consolidado un poso de admiración en las bases del PP. Para que no lo convierta en tropa, Camps no se ha atrevido a hacerlo secretario general.Máxime cuando ha sindicado acciones con el presidente provincial, Alfonso Rus. No tenía pedigrí popular —en privado hablaba de «los del PP», como si no se sintiera del clan—, pero, como profesional de la política, se ha aplicado en la defensa del partido y se le reconoce el mérito.
En Canal 9 sale más que el presentador para promocionar al PP y a sí mismo. Porque Blasco es un gran comercial. Y en su catálogo destaca el producto Rafael Blasco. No en balde, de joven se curtió vendiendo enciclopedias a domicilio. Él ha ayudado a hinchar leyendas sobre su figura construidas, eso sí, sobre certezas. La historia del hombre fuerte de Camps es como esas películas basadas en hechos reales, pero con un punto de ficción.
Él cocinó a Giddens para que Zaplana se proyectara como librepensador, con la ponencia La España de las oportunidades, en el congreso nacional del PP de 1999. En su tarjeta de visita aparece la palabra estratega. Impulsó la operación de fagocitar a UV para que el PP apuntalara una mayoría absoluta que que en junio cumplió diez años. Para ello, diseñó una estrategia de patrimonialización de las señas de identidad y hasta apropiación de la herencia política de Vicente González Lizondo, fundador de UV. La hegemonía social del PP se ha edificado sobre esa asociación identitaria metonímica entre la parte y el todo. Lo valenciano es el PP, como Pujol era Cataluña; Bono Castilla-La Mancha o Fraga, Galicia. El resto son traidores a la patria. Y en el resto está Zapatero, que margina a la Comunitat con su «valencianofobia», llegó a decir.
Siempre lo negó, pero consumadas sus operaciones para aglutinar a todo el centro-derecha, se atrevió a impulsar una formación para arañar votos al PSPV. El Partido Social Demócrata (PSD) se constituyó, en 2006, a partir del PSI de Alzira, formación creada por los blasquistas cuando Francisco Blasco —el mayor de la saga y ex presidente de la diputación— fue desalojado de la alcaldía en una moción de censura impulsada por su propio partido, el PSPV, tras el escándalo judicial de su hermano.
Del FRAP a la FAES
Es persona de acción, pero nunca descuida la teoría. Es uno de los puntales del mito. Igual regala a la prensa «No pienses en un elefante», de Lakoff, gurú de la izquierda norteamericana, que asiste a un curso de la fundación FAES, el «think tank» del ala más conservadora del PP, presidido por Aznar.
Obsesionado por gestionar poder, a la manera casi borgiana, ha actuado en áreas de influencia social como el fútbol. Forzó a Paco Roig a vender su parte del Valencia CF a Juan Soler y pirarse. Incluso intervino en el esperpéntico intento de la uruguaya Dalport de quedarse con el club de Mestalla.
La trayectoria de este albacea de las devaluadas acciones de Camps demuestra que quien acuñó el concepto erótica del poder pensaba en Rafael Blasco Castany. Se diría incluso que a veces ha transitado por el linde entre la erótica y la pornografía del poder.
Enlaces relacionados con Rafael Blasco:
Subscribe to RSS Feed Follow me on Twitter!