Autor: Miquel Adlert Noguerol

Autor: Miquel Adlert Noguerol

Publicat en LEVANTE-EMV, 16 de maig de 1982

Sense valencianisme l’autonomia no pot ser sino una estructura politica-administrativa; una armadura buida; sense anima, com no me canse de dir; perque l’anima de l’autonomia no pot ser sino el valencianisme. Com l’anima de l’autonomia catalana es el catalanisme. Pero este valencianisme, que deu ser l’anima d’una autonomia valenciana, ha se ser un sentiment –despres un ideari- que no es pot tindre sense la previa possessio d’una consciencia de la valencianitat. ¿Esta valencianitat informa a tots els valencianas de nort a sur i d’est a oest de les terres valencianes? I, està clar que el “tots” que he dit no significa unanimitat, que es un impossible, sino una majoria que siga quasi totalitat.

Pero esta possessio de la consciencia de la valencianitat encara no es prou, perque, ademes, s’ha de tindre la satisfaccio de ser valencians; un llegitim orgull de lo que es Valencia i ser valencià. Si e ste aço s’ha arribat al valencianisme, i una vegà raonat, naix el convenciment que mou, per a anar en benefici de Valencia. ¿Hi ha en una majoria dels valencians tot aço que he dit que es precis per a que l’autonomia tinga anima?

A esta voluntat conscient d’autonomia, espirit autonomic, s’arriba despres d’un llarc proces. Com l’han seguit el poble catala, que te una dilatà historia densissima de catalanisme; i, no tan llarga i tan densa, el poble vasc. ¿A on està una historia valencianista llarga i densa?.

I esta es la qüestio greu per a l’autonomia valenciana: que estes condicions d’aptitut no es poden repentisar en Valencia per una simple reaccio davant algun motiu, i molt manco si la reaccio no consistix en una actuacio a favor d’eixes condicions d’aptitut, sino en un “anti”.

Perque no es pot repentisar el que hi haja un valencianisme predominant (com ho son els sentiments i idearis parions que hi ha en Catalunya i en Vasconia), el qual faça que hi haja partits politics valencianas que predominen en tot l’aspecte de la politica, com, naturalment, els hi ha en Catalunya i en Vasconia.

Per aixo l’autonomia valenciana nomes pot ser una descentralisacio politica-administrativa. Perque ¿on està un moviment, una actuacio cultural i un moviment editorial en llengua propia, etc., en Valencia, com hi ha en Catalunya?

De la no existencia de lo que acabe de dir es deriva la falta, no ya de partits politics valencianistes sino inclus de partits politics valencians simplement, com els hi havia en els anys anteriors a la guerra civil.

Ara Valencia està en mans de valencians no valencianistes i de no valencians que formen els partits politics en general de tota Espanya, que tenen en Valencia especies de sucursals, entre els dirigents de les quals figuren elements que ni’han solament son valencians. I estos partits i estos homens son els que duen l’empresa de l’autonomia i inclus son els que han redactat l’estatut d’autonomia ¡i aixi ha eixit el text de l’estatut!

I la governacio de l’autonomia no pot estar sino en mans dels mateixos que han dut les gestions per a ella. Que son els que han dut eixa especie d’anticipo de la preautonomia.

L’autonomia catalana ¿ha segut gestionà i es governà pels que els catalans diuen “xarnegos”? I l’autonomia vasca ¿ha segut gestionà i es governà pels que els vascs diuen “maketos”?

Pero en Valencia si, i si.

Tot aço es la conseqüencia llogica de tot lo que he dit aci, i que, junt en molt mes, he dit fa temps en moltes bandes; que sense consciencia de la valencianitat, valencianisme, l’autonomia ha de ser una autonomia sense anima. Perque per a una autonomia en anima es imprescindible l’existencia de la consciencia de valencianitat que fa naixer el valencianisme.

Fa mes de mig sigle que repetixc que la prova de l’existencia en Valencia de la consciencia de la valencinitat seria l’existencia de lo següent, que ara no existix.

Primer. Que Vinatea tinga un carrer en son nom: en la capital (on te un carrero, no un carrer), i on no el tinga (se que alguna el te) de les problemes que defengue: Alacant, Alzira, Borriana, Castello, Elda, Guardamar, Morella, Morvedre, Novelda, Oriola i Xativa.

Segon. Que el nostre gran heroe civil, a mes dels carrers dits, tinga un monument en sa ciutat nativa: Morella i un atre en la capital, del qual ya fiu yo propaganda abans de la guerra i proponia que consistira, en l’actual plaça d’America, en un alta columna que sostingura l’estatua.

Tercer. Que, en la conservacio, clar, del monument a Alfons el Savi, hi haja un atre en Alacant en el que, baix l’estatua, es diga: A Jaume II, que nos feu valencians.