¿Com es manipula a la societat des dels mijos de comunicació?

El llingüiste nortamericà Noam Chomsky elaborà la llista de les ‘Deu Estratègies de Manipulació’ a través dels mijos de comunicació masiva, que reproduïm ací i que van des de l'estratègia de la distracció, passant per l'estratègia de la gradualitat, fins mantindre al públic en l'ignorància i la mediocritat.

1. L'estratègia de la distracció

L'element primordial del control social es l'estratègia de la distracció que consistix en desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les èlites polítiques i econòmiques, mediant la tècnica del diluvi o inundació de continues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció es igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneiximents essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicología, la neurobiología i la cibernètica. “Mantindre l'atenció del públic desduïda, llunt dels verdaders problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantindre al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per a pensar; de volta a la granja com els atres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquiles)”.

2. Crear problemes i després oferir solucions

Este mètodo també es cridat “problema-reacció-solució”. Se crega un problema, una “situació” prevista per a causar certa reacció en el públic, a fi de que este siga el manant de les mesures que se desija fer acceptar. Per eixemple: deixar que se desenrolle o s'intensifique la violència urbana, u organisar atentats sanguinosos, a fi de que el públic siga el demandant de lleis de seguritat i polítiques en perjuí de la llibertat. O també: crear una crisis econòmica per a fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantelament dels servicis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat

Per a fer que s'accepte una mesura inacceptable, parrandona aplicar-la gradualment, a contagotes, per anys consecutius. Es d'eixa manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neolliberalisme) foren impostes durant les décades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatisacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ya no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren provocat una revolució si hagueren segut aplicades d'una sola volta.

4. L'estratègia de diferir

Atra manera de fer acceptar una decisió impopular es la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l'acceptació publica, en el moment, per a una aplicació futura. Es mes fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perque l'esforç no es empleat immediatament. Després, perque el públic, la massa, te sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà a millorar demà” i que el sacrifici exigit podrà ser estalviat. Açò dona mes temps al públic per a acostumar-se a l'idea del canvi i d'acceptar-la en resignació quan aplegue el moment.

5. Dirigir-se al públic com criatures de poca edat

La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilisa parlament, arguments, personages i entonament particularment infantils, moltes voltes pròximes a la desvalaïment, com si l'espectador fora una criatura de poca edat o un deficient mental. Quant mes s'intente buscar enganyar a l'espectador, mes se tendix a adoptar un to infantilisant. ¿Per que? “Si un se dirigix a una persona com si ella tinguera l'edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la sugestionabilitat, ella tendirà, en certa provabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat”.

6. Utilisar l'aspecte emocional molt mes que la reflexió

Fer us de l'aspecte emocional es una tècnica clàssica per a causar un curt circuit en l'anàlisis racional, i finalment al sentit crític dels individus. Per atra part, l'utilisació del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desijos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments…

7. Mantindre al públic en l'ignorància i la mediocritat

Fer que el públic siga incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodos utilisats per al seu control i la seua esclavitut. “La calitat de l'educació donada a les classes socials inferiors deu ser la mes pobre i mediocre possible, de forma que la distancia de l'ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors siga i permaneixca impossible d'alcançar per a les classes inferiors”.

8. Estimular al públic a ser complaent en la mediocritat

Promoure al públic a creure que es moda el fet de ser estúpit, vulgar i incult…

9. Reforçar l'autoculpabilitat

Fer creure a l'individu que es solament ell el culpable per la seua pròpia desgracia, per causa de l'insuficiència de la seua inteligència, de les seues capacitats, o dels seus esforços. Aixina, en lloc de rebelar-se contra el sistema econòmic, l'individu s´auto-desvalúa i se culpa, lo que genera un estat depressiu: un dels seus efectes es l'inhibició de la seua acció. I, sense acció, no hi ha revolució.

10. Conéixer als individus millor de lo que ells mateixos se coneixen

En el transcurs dels últims 50 anys, els alvanços accelerats de la ciència han generat una creixent brecha entre els coneiximents del públic i aquells posseïts i utilisats per les èlites dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiología i la psicología aplicada, el “sistema” ha frut d'un coneiximent alvançat del ser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha conseguit conéixer millor a l'individu comú de lo que ell se coneix a sí mateix. Açò significa que, en la majoria dels casos, el sistema eixercix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre sí mateixos.

Font: http://www.socialblabla.com/10-estrategias-de-manipulacion-mediatica.html