Valencians i catalans s´entenem... ¿i qué?

Ho digué Chimo Lanuza, filolec i professor, en una de les seues conferències, a la que vaig assistir fa tres o quatre d'anys, en Massanassa: "el criteri d'inteligibilitat entre dos llengües no és motiu per a considerar-la una única". I això me posà a pensar en el tema.

¿A on està el llimit per a considerar a un parla com llengua independent o com variant dialectal d'atra? Ni els mateixos filòlecs han sabut mai respondre a esta pregunta, ya que per a això deuríem recòrrer a atres factors de tipo social, polític, antropològic o històric.

Me vaig a servir d'un eixemple molt grafic per a explicar-ho, i el qual qualsevol pot reproduïr en atra frase en el traductor de Google: elegixc una frase en castella, i la traduixc a les diverses llengües que el traductor de GOOGLE oferix, trobant alguns eixemples de similitut i fins i tot coincidència lèxica, gramatical i ortogràfica entre algunes llengües prou conegudes.

Frase en castellà: Estoy leyendo un libro sobre la vida de un célebre músico español

Eslovaco: Čítam knihu o živote slávneho španielskeho hudobníka

Checo: Čtu knihu o životě slavného španělského hudebníka

Sueco: Jag läser en bok om livet i en berömda spanska musiker

Danés: Jeg læser en bog om livet i en berømt spansk musiker

Noruego: Jeg leser en bok om livet til en berømt spansk musiker

Gallego: Estou lendo un libro sobre a vida dun famoso músico español

Portugués: Estou lendo um livro sobre a vida de um famoso músico espanhol

D'este eixemple podem deduir alguna cosa molt obvia:

1. Que dos llengües mantinguen entre sí cert grau d'inteligibilitat no és necessàriament raó per a admetre en fe cega que parlem de la mateixa llengua. Extret de Wikipedia: "no existix un criteri universal que permeta decidir si dos parles en cert grau d'inteligibilitat mútua, deuen considerar-se dialectes d'un mateix idioma històric o dos llengües diferents".

2. Que, atenent-mos als requisits que una llengua ha de reunir (tradició oral i escrita, denominació i consciència socio-idiomàtica pròpia) per a ser considerat com tal, el valencià no pot ni ha de ser catalogat com variant dialectal de ninguna llengua, sino pròpiament com a llengua.

3. Que el nacionalisme català i la seua quinta columna valenciana necessiten inyectar indecents cantitats de diners per a sufragar la seua estratègia d'ingeniería social i política, encaminada precisament a anular eixos tres requisits que la filología establix per a que el valencià siga considerat com a llengua. ¿De quin atre modo se justificaríen les enormes inyeccions econòmiques que reben entitats com Escola Valenciana o Acció Cultural, i la seua infiltració en àmbits educatius i administratius valencians?